divendres, 19 de novembre del 2010

Revolució i benefici.

Hi havia una vegada un home ric que tenia un xófer que deia tenir una ideologia socialista. El xófer li va demanar permís al seu senyor per tal d'assistir regularment a les reunions i mítings del seu partit i grup ideològic. L'home no s'hi va negar pas.

Per tant, el senyor es va extranyar quan va arribar a les vuit del vespre i va veure al seu xófer mirant la televisió i sense haver anat al míting del partit d'aquella nit. ¿Perquè no hi era?

Quan el senyor li va preguntar perquè aquella nit no havia anat a la reunió, el xófer li va respondre:

- Veurà, senyor, en el míting em van respondre que, després de la revolució, tot home i dona rebria una mitjana de 2.100 dólars per persona. Doncs bé: jo ja cobro 2.200.

Aquesta anècdota s'interpreta en el sentit que, a vegades, hi ha persones que afirmen fer coses per ideologia, però que al final el que realment els motiva en el seu cas és el propi benefici personal. ¿Ètica o butxaca?

---------------------------------------

Sigues benvingut al Forumstoa: http://forum.cosmos-stoer.cat

dimarts, 2 de juny del 2009

El mandamassos de La Stoa contra els quatre grans frikies (una mica d'humor fictici no fa mal...)

Nota: la conversa d'aquest article està basada en una història de Batman, si bé amb alguna idea de collita pròpia meva. Gràcies a l'Home Ratpenat i al món de fantasia que l'envolta per donar-nos la possibilitat de fer aquest acudit.

Moment de la situació "real" d'aquest conte: els tres mandamassos de La Stoa, qui són: en Crom (qui ara escriu aquest article, servidor vostre, administrador primer stoer), en Mitnight Man (segon administrador de La Stoa, un seudònim és clar) i en Camp-a-través (possiblement el lector més habitual de les webs stoeres, un seudònim de nou), es troben tots tres en una habitació privada conversant sobre una amenaça en comú per a ells: el moviment de resistència frikie, ¿amenaça extingida o encara latent?. Aquests tres grans stoers no les tenen totes de ben segures, i volen contrastar opinions. I els trobem doncs, xerra que xerra sobre aquest tema...

Ho sentim pels perfeccionistes, però la conversa ja està en un moment avançat (¿potser t'has adormit una mica?) i ara en Crom (servidor, en tercera persona) està fent els darrers repassos a la conversa. Escoltem amb atenció:

- ... i aleshores, estimadíssims colegues de causa, els líders frikies, segons la meva sospita s'estan preparant per a fer una gran ofensiva per apoderar-se de les webs del món internàutic.

- ¿Com és possible? - diu en Mitnight. - ¿Volen potser apoderar-se de La Stoa, incloent els articles d'Osset de Peluix, els xistes de Montilla, i els articles de filosofia?

- ¡¡Si es tractés d'un de sol, de líder frikie, doncs potser!! Però els seus objectius arriben més lluny....

- ¡¡Ostres!! - diu en Camp-a-través; - ¿potser es volen apoderar de La Stoa sencera, de la Stoapèdia, i del Forumstoa, amb tots els seus articles i continguts?

- ¡¡Si es tractés només de dos, potser!! - diu el líder stoer, - Però les seves ambicions van fins més lluny...

- ¡¡Oh, no, és horrible!! - insisteix en Camp-a-través; - ¿Així, volen conquerir per la força tot l'Internet stoer, sense deixar un sol mega de memòria lliure d'ells?

- ¡¡Si es tractés només de tres, potser!! Però tractant-se, com és en realitat, de quatre líders del moviment frikie de la resistència, la seva finalitat hauria de ser... ¡¡tot l'internet sencer de parla catalana!!

(I uns espantats Mitnight i Camp-a-través només empassen saliva...).

¿Aconseguiran els líders frikies el seu objectiu de monopolitzar amb ma de ferro les webs stoeres i catalanes? ¡¡Si vols esbrinar-ho, estigues atent a l'ordinador i ho sabràs a la següent stoa-hora, al següent stoa-canal!! Tatxin, tatxin...

------------------------------------------------------------------------------



I conte acabat, si no és una ficció és realitat. Salut pergamins!!!

------------------------------------------------------------------------------

Et convidem a visitar el Forumstoa.

dijous, 7 de maig del 2009

La finestra.

Autor: Carles.

Ja es fa de dia, els primers raigs de sol entren per la finestra de la meva habitació, no tinc ganes d’aixecar-me, avui no tinc “cole”, és dissabte, és un dels dies de la setmana que més m’agrada.
La meva mare entra a l’habitació i em fa aixecar, m’ajuda a vestir-me, em posa la roba que jo vaig triar el dia anterior.
Ara anem cap a la cuina a berenar una mica de llet i cereals.
A l’acabar de berenar la mare ha de marxar a treballar i jo em quedo a l’habitació, asseguda a la cadira de l’ordinador mirant per la finestra com marxa a treballar la mare.
Per sort tinc una vista molt maca, des de la meva habitació veig les muntanyes i el mar, i al costat de casa hi ha un port on els pescadors amarrem les seves barquetes després de tornar de pescar.
Ells solen arribar sobre les deu del matí i molts ja em coneixen, perquè sempre veuen que els estic mirant, mentre arriben amb les barques, i ja sempre em saluden.
Ara em poso música, acostumo a escoltar música en català
Mentre miro el meu correu electrònic.
Va passant el temps, avui estic un poc avorrida pujo sobre el llit i torno a mirar per la finestra, la gent fa la seva vida, els nens corren per la platja, les mares passegen als seus nens petits, les àvies van a comprar per fer el dinar.
Ohhhh nooooo!!!! Alertaaaaa!!! Crido molt espantada, a un nen li ha caigut la pilota a la carretera i la va a buscar, veig un cotxe que va cap a ell, tanco els ulls…, no puc mirar…, sento un soroll molt fort.
Poc a poc em trec les mans de la cara i, quin horror, veig el cotxe contra l’arbre del costat de casa, i encara pitjor, veig al nen estirat al terra ple de sang per les cames.
De seguida ve l’ambulància i s’emporta al nen, aquell nen m’és molt familiar perquè molts dies el veig jugant a la platja amb la seva pilota i la seva mare.
Quan torna la mare a casa li explico el que a passat i ella de seguida es preocupa per aquell nen, perquè ella coneix a la seva mare.
La meva mare em diu que el nen està a l’hospital, però que encara no se sap el que te.
Ja fa uns dies de l’accident d’aquell nen, jo estic mirant per la finestra i veig una cadira de rodes que es va acostant, de sobte començo a plorar, és aquell nen al que van atropellar l’altre dia, ha quedat minusvàlid, igual que jo, que no puc fer vida normal com feia abans. Igual que a aquest nen a mi també em va atropellar un cotxe.

dilluns, 27 d’abril del 2009

El vell savi Anaxàgores i les seves frases de saviesa. Tot sigui per la dignitat...

Benvolguts "pergamins", després d'un temps de pausa, recupero la bonica activitat relataire i filosòfica. I ho faré recordant algunes anècdotes i vivències d'un d'aquells senyors que hom anomena "presocràtics": el savi Anaxàgores, de pàtria Clazomene, l'inventor de les "homeomeries" i autor del bestseller "La Ment"... i exiliat sota condemna de la "tolerant" Atenes. Però millor anem al gra...

En el moment en que comença aquest relat, Anaxàgores, qui ja feia temps que no vivia en el seu poble natal Clazomene, es trobava ell vivint còmodament a Atenes. Escrivint i mirant les estrelles i els altres, i amb una vida contemplativa, es guanyava les garrofes havent obert una escola de filosofia, en la qual ensenyava, sobretot, astronomia i doctrines dels cossos celestials (hom diu que el mateix Sòcrates visità aquesta escola en una ocasió, però que en sortí defraudat; en Plató també en algun moment llegí amb interès les teories d'Anaxàgores, però igualment en sortí defraudat al no trobar en aquestes el "principi immaterial" que ell buscava).

Però arribà un dia en que la sort se li torçà a Anaxàgores. Acusat per un atenès d'haver ensenyat, en les seves doctrines, que "el sol és una pedra incandescent i la lluna és terra", la qual cosa negava en rodó els éssers divins d'Helios i Selene, el filòsof va ser condemnat a l'exili d'Atenes (la qual cosa no impedí que el seu llibre "la Ment", siguent un èxit de ventes clandestí, circulés pels mercats d'Atenes, i, al capdavall els qui eren lo prou llestos entenien el seu complicat llenguatge; llàstima que aquest llibre no hagi arribat sinó en petits fragments en l'actualitat, què hi farem...).

Hi ha un aspecte cal tenir en compte: hi ha qui pensa que, apart de les teories filosòfiques d'Anaxàgores, un altre motiu de condemna d'aquest fou el conflicte patriòtic entre Pèrsia i Atenes. Efectivament, Anaxàgores, siguent com era un atenès d'adopció i no de naixença, era vist per alguns com un simpatitzant d'una pàtria enemiga, i fins hi havia qui sospitava que Anaxàgores havia estat, en realitat, un soldat persa que havia aprofitat per arribar junt amb les tropes de Jerjes. Només el temps sap la resposta exacta...

No oblidem un altre aspecte: tal i com explica l'"Apologia de Sòcrates", de Plató (¡¡suposo que més d'un haureu llegit aquest llibre, ni que sigui per les obligacions de la selectivitat!!), en l'apologia un dels acusadors d'en Sòcrates (un altre vell savi, tot sigui dit), acusava al "tabà" d'Atenes d'haver divulgat als seus deixebles (en les "lliçons socràtiques") precisament les teories d'Anaxàgores (la terra i la lluna no són sinó objectes materials). No obstant, Sòcrates va deixar ben clar que ell mateix mai havia divulgat teories d'aquest tipus, "no cal que jo faci això, ja que tothom ho pot comprar a les llibreries d'Atenes per un dracma" i que "en les teories d'Anaxàgores mai hi ha ni un lleuger rastre de veritat". En Sòcrates tornava a ser, doncs, en aquest assumpte, el vell dogmàtic de sempre...

Un altre aspecte també envoltà la condemna del pobre Anaxàgores: la seva simpatia davant l'estadista Pèricles. Doncs és clar, els enemics del popular polític atenès veien, precisament, en la caiguda d'Anaxàgores (el seu vell amic i mestre) un motiu de més com per carregar en contra de la seva política populista i republicana. El genial estadista atenès sempre estava a l'ull de l'huracà per part dels seus enemics, que l'acusaven, entre d'altres coses, de simpatia cap a alguns filòsofs (Anaxàgores, Protàgores, etc.) i d'haver gastat quantitats astronòmiques en la construcció de temples i monuments d'Atenes, intentant enaltir la glòria de la ciutat.

Tornant a l'anècdota, en el moment del judici contra Anaxàgores, s'explica com Pèricles mostrà al descobert la cara del seu vell mestre, se li ho ensenyà al tribunal popular, i digué en veu alta: "Atenesos!! Sabeu prou el bé que he fet jo al poble?? Sabeu que sempre he lluitat pel bé de la pàtria? Teniu alguna cosa que replicar-me?? Doncs bé: sapigueu que jo sóc alumne d'aquest home!".

Al final, s'explica que Anaxàgores, qui no volgué patir la sort que patiria després Sòcrates, acabà fugint de la presó gràcies a un suborn pagat per Pèricles. En tot cas, sobre el procés i condemna d'Anaxàgores hi ha molts dubtes i llacunes, i potser mai sabrem exactament què va passar... Quan Anaxàgores fugí d'Atenes, decidí instalar-se a Làmpsac, un tranquil poblet oblidat, on els atenesos decidiren ja d'un cop deixar-lo en pau.

Però aleshores, tal i com indica el títol d'aquest relat, resultà que alguns lamsaquians intentaren fer-li la punyeta i burxar-lo, volguent ells veure en aquest savi grec algun signe de desànim, encara que només fós per fer unes conyes a costa seva (ai, la gent...). Ara explicaré alguns exemples del que li digueren:

En una ocasió, un home li raonà:

- Et comunico, Anaxàgores, que els teus fills han mort. - Ell només respongué serenament:

- Ja sabia que els havia engengrat mortals.

En una altra ocasió, algú li digué:

- Sàpigues, Anaxàgores, que t'han condemnat a mort. - El savi se'n rigué, i li respongué:

- ¡¡Ja fa temps que la naturalesa ha condemnat a mort als meus enemics i a mi!!

També es digué d'Anaxàgores:

- Tingues en compte, oh filòsof, que t'has vist privat dels atenesos. - Ell es girà i respongué amb un cert desdeny:

- No m'he vist privat jo d'ells, sinó ells de mi.

I encara una altra anècdota:

- Doncs jo et compadeixo, filòsof físic, perquè moriràs lluny de la teva pàtria. - Ell li restà importància diguent:

- Oh!! Per qualsevol lloc s'hi baixa... El camí als inferns és sempre el mateix...!!

Amb aquestes mostres d'orgull i d'indiferència el vell savi grunyó intentava restar-li importància a les seves desgràcies (de totes maneres, tenir difunts els fills no devia ser fàcil malgrat ell ho aparentés, el pobre). Alguns anys després, però, Anaxàgores, fart d'estar lluny del lloc "on s'hi feia cultura", es tragué la vida deixant-se morir de gana.

Quan els savis del lloc vingueren a visitar-lo per darrer cop, li preguntaren: "Com vols que s'honri la teva mort?", i va respondre: "Declareu un dia de festa cada any en nom meu"; la qual cosa, segons sembla, durant algun temps se li ho concediren, i pel dia de la mort d'Anaxàgores es feia un dia de festa en record seu.

Hom diu que, anys després, quan Epicur, un altre vell savi (la història es repeteix), va anar-se'n a Làmpsac a viure-hi un temps, es va trobar, amb sorpresa, que la filosofia anaxagòrica havia deixat un agradable rastre, que hi havia gent que la estudiava i llegia amb agrat, i que es veia allà que el petit geni de Clazomene havia viscut per algun motiu. Doncs pols al pols, la glòria es manté.

I conte acabat, si no és mentida és veritat. Fins la pròxima, pergamins.

dijous, 22 de gener del 2009

Arno de Thar (Cavaller de la Galàxia) i els misteriosos Yuctú.

(Dedicat a la petita-gran colecció de llibres de Multiaventura. Xicots, gracias y hasta siempre!!).

Benvolguts pergamins. ¿Us sona una colecció de llibres, en llengua castellana, actualment pel que jo crec desapareguda, que s'anomena "Multiaventura"?

¿¿Us sonen alguns dels seus llibre-jocs, en llengua castellana...??

... com "Viaje al centro de la Tierra" (una adaptació de la clàssica novela de Julio Verne, convertida en un llibrejoc amb diverses aventures, algunes relacionades amb Julio Verne i d'altres de creació pròpia; en l'aventura tu ets el nebot d'Otto Lidenbrock, i, amb aquest i el guia Hans, comenceu un perillós i imprevisible viatge al centre del globus terraqui)...

... i "Los Caballeros de la Galaxia" (aventura de creació original on Arno de Thar, un caballer noble al servei de la seva ordre, té que aconseguir un objecte arcaic de gran poder que està ocult en un planeta governat per un dictador, pels més llestos diré que efectivament és aquesta de la qual ara en faig un comentari...)...

... i "El ojo de Koriand'r" (una aventura on el jove Khen, la guapa Dnarya, i el malgenuit (però en el fons noble) Arkhen, aquest trio aventurer lluita per buscar els fragments d'una joia de gran poder, fragmentes que simbolitzen els quatre elements (aigua, aire, foc i terra), per tal de poder restaurar, un cop retornats aquests al seu lloc, l'ordre i la pau a l'univers, els quals corren perill per culpa pels malvats Snarks)...

... i "El invitado de Drácula" (una aventura, adaptada de la novela de Dràcula, les aventures de la qual estan molt fidelment adaptades de la novela de Briam Stroker; en ella, tu ets Jonathan Harker, i, primer en solitari però després amb la posterior ajuda del caçavampirs professor Van Helsing, has d'eliminar al perillós vampir Dràcula, mentre sobrevius (si pots) a diverses aventures en aquest enfrontament)...

... i també "En la corte del rei Arturo" (una aventura basada en part en la novela "Un yankee en la cort del rei Artur", aventura on tu ets un jove americà comú i corrent que, en un extrany accident, viatges al passat de les Illes Britàniques, i et trobes amb el cavaller sir Kay; si tens sort en les teves eleccions d'aquestes aventures medievals, podries esdevenir un important ministre del rei Artur, o també podries trobar en aquesta època de màgia i espasa el final dels teus dies...)...

... i "El caso Brankestall" (basat en bona part en un llibre homònim de Sherlock Holmes; tu ets en l'aventura aquest popularíssim investigador privat, i, amb l'ajut del teu amic Watson, aconsellat pel poc hàbil (però honrat) inspector Hopkins, investigues la mort de sir Eustaqui Brankestall, qui ha mort assassinat, sembla que a mans dels criminals dels germans Randall, però, de fet, tu sospites que la seva (ara vidua) dona menteix sobre els fets del crim, i acabes descobrint que... si vols saber més sobre la búsqueda de Sherlock Holmes, compra't aquest llibre-joc i disposa't a corre aventures; però vigila, la Londres victoriana està plena de perills i criminals, la teva seguretat i integritat no estan garantides...)...

Tots aquests llibres que he mencionat, i alguns d'altres (no tots els he llegit, desafortunadament; el llibre de menys antiguetat que he llegit d'aquesta colecció és el número 20, el que indica, inconfusiblement, com algunes aventures d'aquesta sèrie encara les he de llegir, una llàstima...) aquests títols formen la colecció Multi Aventura, la qual jo llegia, amb molt d'agrat, des que era jove, i els conservo amb afecte. Però millor anem al gra...

Ara, no obstant, la història de Multi-Aventura que ens interessa és la de "Los Caballeros de la Galaxia" ("Els Cavallers de la Galàxia"), i explicaré una de les múltiples aventures que viu Arno de Thar en les seves peripècies (ja sabeu, segons la pàgina que escullis, l'aventura és diferent).

Comencem a explicar la història, doncs...

El Cavaller Arno de Thar (el personatge que actua segons les teves eleccions) ha estat cridat pel Gran Mestre per que aquest li dessigni la seva primera missió. La missió consisteix en anar al planeta Airanod, un planeta dirigit per el dictador i dèspota Glauchos, i, un cop arribat al planeta, recuperar d'una tribu (anomenada els Tibb) un artefacte arcaic de gran poder (provinent d'una misteriosa raça, actualment extingida, anomenada els Grans Antics). Aquest artefacte de gran poder ha de ser recuperat i portat al planeta de la Ordre, la seu dels Cavallers de la Galàxia, per tal de ser sotmès als laboratoris d'aquesta organització benèfica; però, si no és possible fer-ho, s'ha de destruir aquest artefacte misteriós per tal d'evitar que caigui en mans del dictador Glauchos, el qual, indubtablement, utilitzaria l'artefacte per a fer realitat els seus malvats somnis de conquista i poder... a costa del dany que fes falta infringir als innocents...

El Cavaller pren la decisió d'introduir-se en el planeta sota una identitat falsa, simulant ser un caçador i turista, i intentant contactar amb la seu clandestina i secreta dels Cavallers de la Galàxia en Airanod. L'heroi refusa la idea d'intentar un desembarc clandestí en una zona apartada del planeta amb una petita nau coberta d'aparells antidetectors, maniobra en que hauria rebut l'ajuda del comandant Thorens i de la seva nau, el creuer Assegai. Aviat el cavaller pren la identitat falsa d'un príncep menor de les Estrelles Salvatges, que arriba a Airanod amb la aparent intenció de dedicar-se a la caça i comerç de la criatura anomenada el krull volador. ¿Tindrà sort en la missió? Aviat ho veurem...

Després de varis dies de viatge en una nau luxosa i amb equipaments cars de comoditat (tot sigui per donar més credibilitat a la identitat falsa del noble "príncep", per tal d'"apostar" més alt per l'èxit de la missió), el cavaller arriba a Airanod, i aviats'allotja en l'hotel Lux. Utilitzant la contrasenya secreta, intenta contactar amb els enllaços de la Ordre, però enseguida veu alguna cosa rara en els seus intents de contacte... Immediatament, preocupat, es dirigeix a un taller de robots, que és el següent lloc de contacte de la Ordre dels Cavallers, sense decidir esperar més temps. Un home li obre la porta del local en resposta a la seva contrasenya, saludant-lo com a cavaller galàctic, però és extrany... ¿Com és que l'home no respon, al seu torn, amb la contrasenya, com és la normativa dels cavallers? ¿Serà un simple descuit per part d'aquest suposat agent de l'Ordre, o bé...?

Però el Cavaller es confia, i, quan entra al taller, es troba envoltat de dos policies armats fins les dents. ¡¡La policia de Glauchos ja l'ha localitzat!! Però, amb l'ajuda de la pastilla paralitzadora que porta en la seva bota, Arno de Thar aconsegueix deixar inconscients i tombats al terra, en menys que canta un gall, als agents de la policia secreta del dictador. Li assalta un dubte: ¿no seria convenient matar-los per tal d'impedir que li confessin la seva identitat? Però no, les normes de la Ordre prohibeixen matar a un ésser indefens. Davant el dubte, i esperant que el seu respecte a la vida de l'enemic no li surti molt car, Arno de Thar decideix renunciar a la missió, i decideix marxa, quan abans millor, del planeta, dirigint-se així a l'astroport, montat en un taxi-robot que troba aprop del seu hotel. No hi ha temps per perdre...

Mentre la policia militar de Glauchos està fent escorcolls ràpids a tots els astroports de la ciutat, Arno de Thar es dirigeix a una porta que casualment està oberta, i un minut després, es troba vestit i dissimulat amb una bata blanca, simulant ser un treballador ordinari de neteja de l'astroport, no cridant gaire l'atenció entre la multitud de treballadors que, a aquella hora punta, estaven en la terminal. Ara, per a ell, és hora de fugir en una nau, esperant que un amable i hospitalari capità l'acolleixi dins el seu vehicle interplanetari i el permeti escapar d'amagatotis...

La primera nau no ariandoriana que veu és una nau, que reconeix clarament, de la raça Gurii, però, degut, entre d'altres motius, a que està escoltada per guardians, descarta aquesta possibilitat de fugida. ¿Però bé, quina altra opció queda?
Després observa una altra nau, de disseny i identitat totalment desconegudes per a ell, que està a punt de despegar. Arno de Thar, el fingit treballador de l'astroport, s'acosta a un empleat mal endreçat que està fumant un pitillet de fulla Naxat (malgrat estar radicalment prohibit per les normes de l'astroport).

- ¿Qui són els habitants de la raça que es disposa a abandonar el planeta? - li diu a l'empleat, simulant no tenir sinó una lleugera curiositat.

- ¿Aquets? - diu el treballador assenyalant la nau de disseny desconegut. - No sé, uns ganàpies de l'espai exterior, que han vingut aquí a comerciar, o a fer no sé què. El vell Glauchos els ha expulsat i els ha ordenat que marxin abans de quaranta-vuit hores, ell sabrà els motius.

Arno es despedeix del treballador, i pensa. Si aquests habitants del misteriós espai exterior han estat expulsats pel dictador, serà que tenen poca amistat amb les dictadures per algun motiu. És possible que siguin una raça idealista i bondadosa, poc amiga de les dictadures, i per tant, potencials simpatitzants de la causa dels Cavallers de la Galàxia. Si el cavaller aconseguís abordar aquella nau i dirigir-la cap a el planeta de la Ordre, no només Arno de Thar salvaria la seva pell, sinó que el fracàs de la seva missió es veurà compensat per un èxit inesperat.

Així doncs, amb aquestes esperances, Arno de Thar aborda la nau (sense que ningú li impedeixi el pas) i, un cop ja dintre de la nau mateixa, es troba amb un grup d'humanoides, de rostre extrany i ullets petits i nerviosos, i expressions facials extranyes, i es dirigeix al que sembla que té les funcions de capità. Li demana al capità si vol deixar-lo fugir dintre de la seva nau, oferint-li a canvi alguns diners, i també la possibilitat de fer un nou comerç amb d'altres planetes.

El jove agent de l'ordre no està molt segur de com interpretar la reacció de l'humanoide...

- No tenim desitjos de comerciar en aquest planeta - explica l'humanoide, utilitzant amb dificultats la llengua bàsica i tòpica de l'espai. - Els seus habitants no tenen modals, no saben res de cultura, tenen civilització molt rara...

L'humanoide mira amb molta atenció fixa al Cavaller, com si els seus ulls estiguessin a punt de saltar. Abans que Arno pugui afegir una paraula, l'humanoide continua:

- Però et treurem fora d'aquest planeta de bàrbars. Podràs estar entre nosaltres, ben... ben segur.

Per algun motiu, Arno encara dubta.

- ¿I coneixeu la raça humana? ¿Els vostres aliments i la vostra atmósfera són apropiats per a nosaltres?

- Oh, sí, per suposat - és la resposta del capità alien.

Aviat s'arriba a un acord. Arno de Thar es refugia en un camarot, i, dues hores després, la nau despega. El Cavaller ja estava posat a bon resguard del dictador Glauchos.

Aviat Arno de Thar va saber perquè el dictador d'Airanod va expulsar als Yuctu, que és el nom d'aquesta raça alienígena. La seva moral i el que ells anomenen la seva cultura són diferents tant del que creu el dictador, com del que creuen els líders de la Ordre dels Cavallers. Abans que res, els Yuctu són jovials i molt extrovertits, i amics de la bona taula. Per a celebrar l'enlairament de la nau celebren un banquet amb tots els honors.

I el plat principal d'aquest banquet, que mengen amb molt d'apetit, ÉS EL CAVALLER MATEIX.

Així doncs, el destí del Cavaller, després de tantes peripècies, ha estat acabar devorat per una raça extraterrestre caníbal, mentre fugia del dictador (sens dubte perquè el dictador, per cruel i sanguinari que sigui, segueix siguent, a la seva manera, un ésser civilitzat, i no vol tractes amb gent que es menja als altres). I així varen acabar, del noble aventurer, les seves aventures. Sic transit gloria mundi, que diu el refrany llatí.

No obstant, com un cert consol, va quedar el fet que, ja que Arno de Thar no va acabar en mans de la policia del dictador Glauchos, el dictador no va arribar a saber on s'amagava l'artefacte, i per tant, aquest va romandre ilocalitzable pels seus agents.

I, també, hi ha la possibilitat que algun Cavaller nou, en el futur, siguent el successor del malaurat Arno de Thar, pugui reempendre i, potser, tenir èxit en la missió. En fi, sigui benvigut el consol, per poc que n'hi hagi.

I s'ha acabat el relat, si no és mentira és veritat. Salut, pergamins!!

--------------------------------------------------

Sigues benvingut al Forumstoa: http://forum.cosmos-stoer.cat

Tom Sawyer i la senyoreta Becky Tacher; ai, la gelosia...

Benvolguts relataires, ¿us sona el senyoret Tom Sawyer i les seves aventures? ¿Potser no? ¿Gens ni mica? Us en faré cinc cèntims. Ell, en Tom Sawyer, és un personatge clàssic entre els clàssics de l'art de la literatura juvenil (potser una mica injustament oblidat). El jovenet Tom era el clàssic marrec desendreçat i descuidat dels pobles de colònies de l'any 1840. Quasi sempre brut, mal pentinat, lleig i bastant gandul (excepte pels diumenges, quan, amb la intenció de portar-lo a missa, l'obliguen a endreçar-se, cosa que ell fa de mala gana, perquè es podria dir que és un catòlic més aviat poc ortodox...).

Això sí: apart de la seva trapelleria i de la seva ganduleria, és un bon noi i només una mica groller, i de moralitat tranquila i campechana. En moltes aspectes, era un "Zipi i Zape" o un "Bartolomeu J. Simpson" d'aquells temps... Tot un clàssic!!

Però clar, el T.Sawyer és el personatge principal però no únic, doncs li envolten personatges de tot tipus: la seva tieta Polly (qui intenta educar-lo amb poc èxit, però que malgrat tot l'estima), el seu germà Sid (molt més estudiós que ell, i més primmirat i de mal geni; possiblement tindrà un futur laboral prometedor, però en aquest moment "real" de la història ell té molt menys èxit social que són germà), el seu colega inseparable Joe Harper (amb qui tenen una amistat molt cordial i alegre, excepte pels seus "combats" simulats de guerra entre els colegues de la colla), i, molt especialment, el seu també molt desendreçat i descuidat Huck (qui, amb el seu nom complet "Huckelberry Finn", ha tingut fins i tot aventures en solitari, desenganxant-se de la influència literària de Tom mateix). Però també podríem mencionar el molt sever i disciplinat professor de classe de Tom (desconec el seu nom real, ho lamento), qui, sempre amb la vara de fusta a la ma, està sempre a l'aguait de vigilar (i "sancionar") les trapelleries indisciplinàries d'en Tom. I d'altres personatges no menys memorables...

Però cal no oblidar el personatge menys angelical de les aventures de Tom Sawyer: el malvat i criminal Joe l'Indi (el vertader "cap de l'oposició" del jovenet del Mississipi); home alt i musculós, un assassí i embaucador, sempre armat amb una navalla afilada, el qual, com que en Tom el denuncià a la llei (com a testimoni ocular) quan hauria estat un altre el qui s'hauria empassat la culpa del seu crim, va fugir de la llei jurant venjança. Si en Joe va aconseguir el seu somni de venjar-se i de provocar el final definitiu per "mort súbita" del jove trapella "que se n'anà de la llengua", prefereixo que us n'assabenteu llegint el llibre de Tom Sawyer; llegiu-lo si és que no us fa mandra...

Doncs bé: encara que sigui perquè lo millor es troba sempre en pàrrafs apart, m'havia oblidat de mencionar la senyora Betty Thacker, la noia rossa amb trenes que és l'actual núvia de Tom, la cautivadora dels seus somnis, la qui acaba de jurar-li el seu amor amb unes paraules sobre un tronc abandonat i un petó furtiu...

Doncs bé: el relat comença en un moment en que Tom i Betty estan a fora de classe, ja caminant cap a casa, i tranquilament xerrant d'alguns temes més aviat intrascendents. Però resulta que Betty no és pas la primera noia que va cautivar les passions amoroses del jove Tom, sinó que, en el passat, el jove trapella havia provat les delícies d'una altra noieta, de nom Amy (us juro que aquesta escena apareix en el còmic oficial de la novela de Tom Sawyer), fins que, per motius que desconec, en Tom trencà amb Amy i retrobà l'amor a mans de la Betty; un amor que, com veieu, encara durava en l'actualitat.

Doncs bé: en aquella ocasió, en la conversa sorgí el tema de la Amy, i el Tom li recordà a la Betty les delicies de l'amabilitat (i els petonets) de la seva antiga parella, cada minut amb més detalls. I, és clar, a la presidenta actual no li agrada que li recordis coses de la ex-presidenta... I al final, sense esperar-se gaire, la Betty, gelosa i possessiva (tenia els seus motius), va mirar cara a cara al Tom i li va dir, amb to airat:

- ¡¡Ja n'hi ha prou!! Que si la Amy per aquí, que si la Amy per allà... ¡¡Deixa de pensar en ella, punyeta!! No pot ser, això. Tom Sawyer, t'estaràs dos dies sense dirigir-me la paraula al colegi. ¡¡T'està ben emprat!! Però Tom, amoret, com t'has atrevit a... jo... jo...

I la Betty, amb els ulls que se li omplien de llàgrimes, se'n va corrents depressa camí enllà, girant el cap un o dos cops, i desapareix per una cantonada del camí, procurant no relliscar amb les seves presses.

En Tom es queda mirant cap endavant amb la mirada fixa i immòbil, sense observar res en concret, i no entenent massa bé el que estava passant (tot i que no li feia cap ganes de riure-se'n); després d'uns deu segons de mirada fixa i pensativa (i més confús que altra cosa), el jove trapella arronsa les espatlles, incrèdul, i va dir:

- Hum!!! No sé molt bé perquè la meva estimada Betty s'ha posat així... ¡¡La veritat, suposo que mai entendré les dones, són un misteri...!! - i, cavilant sobre això, se'n anà xino xano a casa seva.

Segons explica el relat, però, quan el Tom va complir la sanció de dos dies, la Betty el va perdonar, i l'entremaliat Tom i el seu món qüotidià van retornar la normalitat. Això sí: en el futur, quan Tom sentia enyorança de la per a ell dolça Amy, procurava no mentar-la gaires cops, sobretot quan hi estava la Betty davant...

Aquest relat, i molts d'altres, s'expliquen sobre les aventures del poblat del Mississipi d'aquest noi trapella i el seu particular univers. El senyoret Sawyer, un més que probable antecessor de Bart Simpson, de Zipi i Zape, del "no em posis pebrot" Shin Shan, i d'una infinitat d'altres marrecs inquiets i trapelles del món sequencil i literari, el jove escolar del Missisipi s'ha guanyat a pols un lloc en la literatura infantil. Que el destí faci que la seva obra no caigui en l'oblit.

I s'ha acabat aquest relat. Fins la pròxima. Salut!!

---------------------------------------------------------------

Entra al Forumstoa i platiquem una mica, t'agradaria? http://forum.cosmos-stoer.cat

diumenge, 26 d’octubre del 2008

La dofina Diana.


(Aquest relat ja va ser publicat fa bastant de temps a la web Relats en Català; la imatge prové de la web iStockPhoto).


La dofina Diana.

Diana no sap què sent. No sap com se sent, en realitat. Es un grup de cèlules vives que amb el transcurs d’uns pocs mesos, va prenent vida. La seva mare està embarassada, en estat de bona esperança com en solen dir. Diana al cap de pocs mesos ja és una criatura a punt de néixer. Com és natural en un nadó de la raça dels dofins o de qualsevol raça mamífera, dóna patadetes dins la panxa de sa mare impacient per veure la llum. Finalment sa mare l’infanta i comença a nedar per les profunditats del mar del Nort. Diana no sap qui és, no sap res, només que existeix, i es mira el seu propi cos d’uns minuts de vida. Gemega ploranera i, desitjosa d’afecte, es refrega amb la criatura com ella però més enorme que (després ho comprendrà) és la seva pròpia mare.

Quan Diana ja té dos anys de vida, veu una espècie d’animal a les aigües (és una barca) i, sense fer cas dels grinyols de desconfiança de sa mare, s’acosta a investigar. De sobte, un objecte com una gegantesca alga, però resistent i embolicador (és una xarxa, tirada des de la barca) l’envolta. Diana ha estat capturada pels humans. Intenta mossegar o empènyer la xarxa, però per a res. De l’animal de fusta i motor de gas-oil salten criatures amb mascares de vidre i que no semblen tenir la capacitat de respirar sota l’aigua per sí soles. Agafen la xarxa de fil de ferro que subjecta la dofina i, amb molt de compte, sense procurar malferir-la, la porten pas a pas cap a un vaixell d’un tamany una mica gran, especialment dotat per a la captura i retenció de dofins. Diana serà reeducada, és a dir, domesticada, per a “utilitats” humanes, el que també vol dir que serà allunyada del seu habitat natural, o sigui, del mar i dels membres de la seva espècie, inclosa sa mare.

Diana només sap que l’han portat a una espècie de petit mar (una piscina artifical dins del vaixell, que és part d’una base militar) on ha de nedar amb compte per no topar amb les parets estretes. De tant en tant plora perquè troba a faltar aquesta gegantesca dofina que li era tant amable (la seva mare, si bé Diana ignora el concepte “mare” perquè Diana no té cap llenguatge elaborat excepte algun tipus de forma de comunicació de gestos i d’ultrasons marins). A vegades mira algun d’aquests extranys éssers amb dues potes i sense aletes com esperant despertar pena i compassió, però aquells éssers humans no li fan cas, només fan la seva feina i es fixen poc en ella.

Han passat alguns anys. La Diana, ara, té unes sensacions diferents. Ja no troba a faltar la dofina mare i ara és alimentada i cuidada pels éssers de dues potes. Ara sent que l’objectiu de la seva vida és nedar per trams prefixats, i que assaboreix un deliciós peixet quan la fan anar per zones on, cosa curiosa, els humans no hi volen passar. En altres paraules: la fan servir per esquer per tal de fer explotar mines i torpedes, com si fos un gosset detector de bombes o de papelines de droga. Un dia, una bomba li va petar a cinc metres d’ella; de l’explosió durant uns cinc segons va quedar pràcticament sorda, però ella, inconscient del perill al que els seus amos de dos potes la conduien, només pensava en el peixet de recompensa. Finalment, la pobra dofina es menja el nou peixet que li donen els amos i es tomba a descansar per la piscina artificial que és la seva casa. A vegades enyora la llibertat: nedar en les aigües tranquiles del mar, conviure amb els altres dofins i dofines, compartir rialles i bon humor amb la mare, etcetra; però al capdavall, la seva vida domèstica no li està tant malament i tampoc somia ja amb la possibilitat d’escapar. Es resigna i punt; així és la vida!

Un dia, la Diana, ja vella i una mica cansada de la seva perillosa feina, és transportada a una piscina una mica més luxosa i maca, l’alimenten amb peixets millors, ja sense perill de mines ni d’atacs dels submarins, i és mimada per uns animals petits de dues potes ben joganers. En altres paraules, l’havien portada a un lloc on viuria a una piscina de foques domèstiques i faria de teràpia a nens petits. Tenint en compte la classe de possibles destins que pot tenir un dofí domèstic, és fins una sort tal i com passarà els anys que li queden de vida. Diana (ella mateixa mai ni sabrà que té, de fet, aquest nom, com passa sempre amb els animals sense llenguatge, o sigui, els animals no humans) es deixa acariciar pels animalons humans i pensa que potser, amb una mica de sort, fins ella mateixa serà mare amb algun dofí també en captivitat. Ara, el joc de sempre: un noi li posa un ferro enorme en forma de rodona (un aro) per a que salti. Ella, pensant en el peixet de recompensa, només salta. Diana no és una dofina dolenta. Només prova de ser servicial, ja sigui a sa mare, ja sigui als éssers humans. No li agrada haver estat capturada, però ja que la cosa no té remei, procura caure simpàtica als humans petits i no ocasionar massa problemes.

Durant les nits, quan els humans marxen i es tanquen totes les llums, Diana prova d’alçar el cap. Si l’aixeca prou, veu des de la llunyania, més enllà d’un ramat de cases, el mar. Tot i la cautivitat, almenys quan no s’afronta amb les mines sinó que ajuda a cuidar nens petits, tot i que el cautiveri no la desgrada pas tant, ella enyora la llibertat...



(Et convidem amablement a posar-nos un comentari al Forumstoa).