dilluns, 27 d’abril del 2009

El vell savi Anaxàgores i les seves frases de saviesa. Tot sigui per la dignitat...

Benvolguts "pergamins", després d'un temps de pausa, recupero la bonica activitat relataire i filosòfica. I ho faré recordant algunes anècdotes i vivències d'un d'aquells senyors que hom anomena "presocràtics": el savi Anaxàgores, de pàtria Clazomene, l'inventor de les "homeomeries" i autor del bestseller "La Ment"... i exiliat sota condemna de la "tolerant" Atenes. Però millor anem al gra...

En el moment en que comença aquest relat, Anaxàgores, qui ja feia temps que no vivia en el seu poble natal Clazomene, es trobava ell vivint còmodament a Atenes. Escrivint i mirant les estrelles i els altres, i amb una vida contemplativa, es guanyava les garrofes havent obert una escola de filosofia, en la qual ensenyava, sobretot, astronomia i doctrines dels cossos celestials (hom diu que el mateix Sòcrates visità aquesta escola en una ocasió, però que en sortí defraudat; en Plató també en algun moment llegí amb interès les teories d'Anaxàgores, però igualment en sortí defraudat al no trobar en aquestes el "principi immaterial" que ell buscava).

Però arribà un dia en que la sort se li torçà a Anaxàgores. Acusat per un atenès d'haver ensenyat, en les seves doctrines, que "el sol és una pedra incandescent i la lluna és terra", la qual cosa negava en rodó els éssers divins d'Helios i Selene, el filòsof va ser condemnat a l'exili d'Atenes (la qual cosa no impedí que el seu llibre "la Ment", siguent un èxit de ventes clandestí, circulés pels mercats d'Atenes, i, al capdavall els qui eren lo prou llestos entenien el seu complicat llenguatge; llàstima que aquest llibre no hagi arribat sinó en petits fragments en l'actualitat, què hi farem...).

Hi ha un aspecte cal tenir en compte: hi ha qui pensa que, apart de les teories filosòfiques d'Anaxàgores, un altre motiu de condemna d'aquest fou el conflicte patriòtic entre Pèrsia i Atenes. Efectivament, Anaxàgores, siguent com era un atenès d'adopció i no de naixença, era vist per alguns com un simpatitzant d'una pàtria enemiga, i fins hi havia qui sospitava que Anaxàgores havia estat, en realitat, un soldat persa que havia aprofitat per arribar junt amb les tropes de Jerjes. Només el temps sap la resposta exacta...

No oblidem un altre aspecte: tal i com explica l'"Apologia de Sòcrates", de Plató (¡¡suposo que més d'un haureu llegit aquest llibre, ni que sigui per les obligacions de la selectivitat!!), en l'apologia un dels acusadors d'en Sòcrates (un altre vell savi, tot sigui dit), acusava al "tabà" d'Atenes d'haver divulgat als seus deixebles (en les "lliçons socràtiques") precisament les teories d'Anaxàgores (la terra i la lluna no són sinó objectes materials). No obstant, Sòcrates va deixar ben clar que ell mateix mai havia divulgat teories d'aquest tipus, "no cal que jo faci això, ja que tothom ho pot comprar a les llibreries d'Atenes per un dracma" i que "en les teories d'Anaxàgores mai hi ha ni un lleuger rastre de veritat". En Sòcrates tornava a ser, doncs, en aquest assumpte, el vell dogmàtic de sempre...

Un altre aspecte també envoltà la condemna del pobre Anaxàgores: la seva simpatia davant l'estadista Pèricles. Doncs és clar, els enemics del popular polític atenès veien, precisament, en la caiguda d'Anaxàgores (el seu vell amic i mestre) un motiu de més com per carregar en contra de la seva política populista i republicana. El genial estadista atenès sempre estava a l'ull de l'huracà per part dels seus enemics, que l'acusaven, entre d'altres coses, de simpatia cap a alguns filòsofs (Anaxàgores, Protàgores, etc.) i d'haver gastat quantitats astronòmiques en la construcció de temples i monuments d'Atenes, intentant enaltir la glòria de la ciutat.

Tornant a l'anècdota, en el moment del judici contra Anaxàgores, s'explica com Pèricles mostrà al descobert la cara del seu vell mestre, se li ho ensenyà al tribunal popular, i digué en veu alta: "Atenesos!! Sabeu prou el bé que he fet jo al poble?? Sabeu que sempre he lluitat pel bé de la pàtria? Teniu alguna cosa que replicar-me?? Doncs bé: sapigueu que jo sóc alumne d'aquest home!".

Al final, s'explica que Anaxàgores, qui no volgué patir la sort que patiria després Sòcrates, acabà fugint de la presó gràcies a un suborn pagat per Pèricles. En tot cas, sobre el procés i condemna d'Anaxàgores hi ha molts dubtes i llacunes, i potser mai sabrem exactament què va passar... Quan Anaxàgores fugí d'Atenes, decidí instalar-se a Làmpsac, un tranquil poblet oblidat, on els atenesos decidiren ja d'un cop deixar-lo en pau.

Però aleshores, tal i com indica el títol d'aquest relat, resultà que alguns lamsaquians intentaren fer-li la punyeta i burxar-lo, volguent ells veure en aquest savi grec algun signe de desànim, encara que només fós per fer unes conyes a costa seva (ai, la gent...). Ara explicaré alguns exemples del que li digueren:

En una ocasió, un home li raonà:

- Et comunico, Anaxàgores, que els teus fills han mort. - Ell només respongué serenament:

- Ja sabia que els havia engengrat mortals.

En una altra ocasió, algú li digué:

- Sàpigues, Anaxàgores, que t'han condemnat a mort. - El savi se'n rigué, i li respongué:

- ¡¡Ja fa temps que la naturalesa ha condemnat a mort als meus enemics i a mi!!

També es digué d'Anaxàgores:

- Tingues en compte, oh filòsof, que t'has vist privat dels atenesos. - Ell es girà i respongué amb un cert desdeny:

- No m'he vist privat jo d'ells, sinó ells de mi.

I encara una altra anècdota:

- Doncs jo et compadeixo, filòsof físic, perquè moriràs lluny de la teva pàtria. - Ell li restà importància diguent:

- Oh!! Per qualsevol lloc s'hi baixa... El camí als inferns és sempre el mateix...!!

Amb aquestes mostres d'orgull i d'indiferència el vell savi grunyó intentava restar-li importància a les seves desgràcies (de totes maneres, tenir difunts els fills no devia ser fàcil malgrat ell ho aparentés, el pobre). Alguns anys després, però, Anaxàgores, fart d'estar lluny del lloc "on s'hi feia cultura", es tragué la vida deixant-se morir de gana.

Quan els savis del lloc vingueren a visitar-lo per darrer cop, li preguntaren: "Com vols que s'honri la teva mort?", i va respondre: "Declareu un dia de festa cada any en nom meu"; la qual cosa, segons sembla, durant algun temps se li ho concediren, i pel dia de la mort d'Anaxàgores es feia un dia de festa en record seu.

Hom diu que, anys després, quan Epicur, un altre vell savi (la història es repeteix), va anar-se'n a Làmpsac a viure-hi un temps, es va trobar, amb sorpresa, que la filosofia anaxagòrica havia deixat un agradable rastre, que hi havia gent que la estudiava i llegia amb agrat, i que es veia allà que el petit geni de Clazomene havia viscut per algun motiu. Doncs pols al pols, la glòria es manté.

I conte acabat, si no és mentida és veritat. Fins la pròxima, pergamins.