divendres, 17 d’octubre de 2008

Un dia qualsevol.


Autor: Endsi (amb la seva amable autorització per publicar el relat).

Avui un dia qualsevol m'aixeco com cada matí amb la intenció de anar al hospital a fer-me unes proves.

Truquen a la porta, i es una molt bona amiga que em ve a buscar per acompanyar-me al hospital a fer-me les proves per no anar-hi sol.

Pujo al cotxe, ella condueix, jo puc conduir .

De camí al centre hospitalari parlem de moltes coses, les noticies del dia anterior, de com estan els nostres fills, o simplement escoltem la musica que hi ha posat al cotxe.

Arribem al hospital i aparquem al cotxe al pàrquing.

Abans de baixar del cotxe sento un tros de cançó del Joaquin Sabina que diu:
"A mis cuarenta y diez ,cuarenta y nueve dicen que aparento, mas antes que després he de enfrentarme al delicado momento..."

Baixo del cotxe i tanco la porta.

De camí a la sala de espera del hospital veig com molta gent surt de les consultes, alguns rient, altres plorant, altres amb nens petits que acaben de néixer.

Criden el meu nom, jo ma aixeco i la meva amiga ma acompanya.

Entrem a aquella sala on tot es blanc i hi ha algun quadre penjat a les parets de aquella consulta.

El doctor em comença a fer proves i a ficar-me aparells per tot el cos, em treuen sang, fan proves de orina i algunes més.

Despres quan acaben de fer-me les proves em fan sortir a fora i em diuen que en dos hores tindré els resultats.

Jo i la meva amiga decidim esperar, perquè no val la pena tornar cap a casa per després tornar per saber els resultats.

Tornen a dir el meu nom, jo sense pensar res amb la ment en blanc m'aixeco i vaig cap a la consulta i la meva amiga m'acompanya un altre cop.

El doctor em fa seure a la cadira. I li pregunto al doctor:

- Doctor que tinc algun problema?? I ell em diu:

- Mira tens un tumor ,tens cancer i no sabem com anira la quimioterapia i
radioterapia pero farem tot el posible per ajudar-te i que el tumor marxi.

Quant va acabar de explicarme aixo, jo no sabia que fer, vaig comensar a plorar, i a pensar en els meus fills,la meva dona, i en la gent que ma envoltava perque savia que això seria una carrega per ells, proves, hospitals, veure'm malament, etc, etc.

La meva amiga em va abraçar i va dir-me que la tindria al costat tot el temps que calgués i que m'ajudaria.

Li vaig agrair de tot cor.

De sobte va venir-me al cap la cançó del Sabina aquella estrofa que he mencionat abans, "a mis quarenta i diez, cuarenta u nueve dicen que aparento, mas antes que después he de enfrentarme al delicado momento".

Sortint del hospital vaig veure com tota la meva vida canviava per mi i els del meu voltant. Cap a bé o cap a mal?? Qui sap, déu dira.

2 comentaris:

Omega ha dit...

Del text m'ha agradat molt la naturalitat i quotidianitat amb que s'explica, com si fos el que dicta el títol: "Un dia qualsevol".

Un càncer és molt bèstia (un amic meu en té un) però depèn molt de com evolucioni i de com encari el pacient la malaltia. Això sí, doctors com aquest haurien de fer un curset per a prendre com s'ha de dir cada cosa perquè només li falta una veu artificial per fer por de veritat.

Ja em passaré per la web d'en Endsi pel matí que ja és tard.

Crom el nòrdic ha dit...

Gràcies per deixar el teu missatge, Omega.

Sí, reconec que certes coses, entre elles el càncer, no és per fer broma (o, almenys, no per fer cap broma que no sigui una tipus: "una broma sana agafada amb pinces"). El càncer és molt seriós!!

A més, mon àvia i una tieta materna van morir no fa molt, i eren persones molt importants (a títol històric i present) en la vida de ma mare, i la meva pobra mare està molt trista per aquest fet, i suposo que ho estarà sempre. :-( Cap broma, ni una.

No obstant, la vida cal prendre-la amb un cert humor, que per això tenim bèsties domèstiques per a ser més feliços (i això que ma mare, en un principi, no volia els gatets Blondy i Blacky...).

En fi, prefereixo no enrotllar-me més aquí.

¡¡Salutacions, omega i ambpergaminaires!!