dijous, 7 de maig de 2009

La finestra.

Autor: Carles.

Ja es fa de dia, els primers raigs de sol entren per la finestra de la meva habitació, no tinc ganes d’aixecar-me, avui no tinc “cole”, és dissabte, és un dels dies de la setmana que més m’agrada.
La meva mare entra a l’habitació i em fa aixecar, m’ajuda a vestir-me, em posa la roba que jo vaig triar el dia anterior.
Ara anem cap a la cuina a berenar una mica de llet i cereals.
A l’acabar de berenar la mare ha de marxar a treballar i jo em quedo a l’habitació, asseguda a la cadira de l’ordinador mirant per la finestra com marxa a treballar la mare.
Per sort tinc una vista molt maca, des de la meva habitació veig les muntanyes i el mar, i al costat de casa hi ha un port on els pescadors amarrem les seves barquetes després de tornar de pescar.
Ells solen arribar sobre les deu del matí i molts ja em coneixen, perquè sempre veuen que els estic mirant, mentre arriben amb les barques, i ja sempre em saluden.
Ara em poso música, acostumo a escoltar música en català
Mentre miro el meu correu electrònic.
Va passant el temps, avui estic un poc avorrida pujo sobre el llit i torno a mirar per la finestra, la gent fa la seva vida, els nens corren per la platja, les mares passegen als seus nens petits, les àvies van a comprar per fer el dinar.
Ohhhh nooooo!!!! Alertaaaaa!!! Crido molt espantada, a un nen li ha caigut la pilota a la carretera i la va a buscar, veig un cotxe que va cap a ell, tanco els ulls…, no puc mirar…, sento un soroll molt fort.
Poc a poc em trec les mans de la cara i, quin horror, veig el cotxe contra l’arbre del costat de casa, i encara pitjor, veig al nen estirat al terra ple de sang per les cames.
De seguida ve l’ambulància i s’emporta al nen, aquell nen m’és molt familiar perquè molts dies el veig jugant a la platja amb la seva pilota i la seva mare.
Quan torna la mare a casa li explico el que a passat i ella de seguida es preocupa per aquell nen, perquè ella coneix a la seva mare.
La meva mare em diu que el nen està a l’hospital, però que encara no se sap el que te.
Ja fa uns dies de l’accident d’aquell nen, jo estic mirant per la finestra i veig una cadira de rodes que es va acostant, de sobte començo a plorar, és aquell nen al que van atropellar l’altre dia, ha quedat minusvàlid, igual que jo, que no puc fer vida normal com feia abans. Igual que a aquest nen a mi també em va atropellar un cotxe.

Cap comentari: