diumenge, 26 d’octubre de 2008

La dofina Diana.


(Aquest relat ja va ser publicat fa bastant de temps a la web Relats en Català; la imatge prové de la web iStockPhoto).


La dofina Diana.

Diana no sap què sent. No sap com se sent, en realitat. Es un grup de cèlules vives que amb el transcurs d’uns pocs mesos, va prenent vida. La seva mare està embarassada, en estat de bona esperança com en solen dir. Diana al cap de pocs mesos ja és una criatura a punt de néixer. Com és natural en un nadó de la raça dels dofins o de qualsevol raça mamífera, dóna patadetes dins la panxa de sa mare impacient per veure la llum. Finalment sa mare l’infanta i comença a nedar per les profunditats del mar del Nort. Diana no sap qui és, no sap res, només que existeix, i es mira el seu propi cos d’uns minuts de vida. Gemega ploranera i, desitjosa d’afecte, es refrega amb la criatura com ella però més enorme que (després ho comprendrà) és la seva pròpia mare.

Quan Diana ja té dos anys de vida, veu una espècie d’animal a les aigües (és una barca) i, sense fer cas dels grinyols de desconfiança de sa mare, s’acosta a investigar. De sobte, un objecte com una gegantesca alga, però resistent i embolicador (és una xarxa, tirada des de la barca) l’envolta. Diana ha estat capturada pels humans. Intenta mossegar o empènyer la xarxa, però per a res. De l’animal de fusta i motor de gas-oil salten criatures amb mascares de vidre i que no semblen tenir la capacitat de respirar sota l’aigua per sí soles. Agafen la xarxa de fil de ferro que subjecta la dofina i, amb molt de compte, sense procurar malferir-la, la porten pas a pas cap a un vaixell d’un tamany una mica gran, especialment dotat per a la captura i retenció de dofins. Diana serà reeducada, és a dir, domesticada, per a “utilitats” humanes, el que també vol dir que serà allunyada del seu habitat natural, o sigui, del mar i dels membres de la seva espècie, inclosa sa mare.

Diana només sap que l’han portat a una espècie de petit mar (una piscina artifical dins del vaixell, que és part d’una base militar) on ha de nedar amb compte per no topar amb les parets estretes. De tant en tant plora perquè troba a faltar aquesta gegantesca dofina que li era tant amable (la seva mare, si bé Diana ignora el concepte “mare” perquè Diana no té cap llenguatge elaborat excepte algun tipus de forma de comunicació de gestos i d’ultrasons marins). A vegades mira algun d’aquests extranys éssers amb dues potes i sense aletes com esperant despertar pena i compassió, però aquells éssers humans no li fan cas, només fan la seva feina i es fixen poc en ella.

Han passat alguns anys. La Diana, ara, té unes sensacions diferents. Ja no troba a faltar la dofina mare i ara és alimentada i cuidada pels éssers de dues potes. Ara sent que l’objectiu de la seva vida és nedar per trams prefixats, i que assaboreix un deliciós peixet quan la fan anar per zones on, cosa curiosa, els humans no hi volen passar. En altres paraules: la fan servir per esquer per tal de fer explotar mines i torpedes, com si fos un gosset detector de bombes o de papelines de droga. Un dia, una bomba li va petar a cinc metres d’ella; de l’explosió durant uns cinc segons va quedar pràcticament sorda, però ella, inconscient del perill al que els seus amos de dos potes la conduien, només pensava en el peixet de recompensa. Finalment, la pobra dofina es menja el nou peixet que li donen els amos i es tomba a descansar per la piscina artificial que és la seva casa. A vegades enyora la llibertat: nedar en les aigües tranquiles del mar, conviure amb els altres dofins i dofines, compartir rialles i bon humor amb la mare, etcetra; però al capdavall, la seva vida domèstica no li està tant malament i tampoc somia ja amb la possibilitat d’escapar. Es resigna i punt; així és la vida!

Un dia, la Diana, ja vella i una mica cansada de la seva perillosa feina, és transportada a una piscina una mica més luxosa i maca, l’alimenten amb peixets millors, ja sense perill de mines ni d’atacs dels submarins, i és mimada per uns animals petits de dues potes ben joganers. En altres paraules, l’havien portada a un lloc on viuria a una piscina de foques domèstiques i faria de teràpia a nens petits. Tenint en compte la classe de possibles destins que pot tenir un dofí domèstic, és fins una sort tal i com passarà els anys que li queden de vida. Diana (ella mateixa mai ni sabrà que té, de fet, aquest nom, com passa sempre amb els animals sense llenguatge, o sigui, els animals no humans) es deixa acariciar pels animalons humans i pensa que potser, amb una mica de sort, fins ella mateixa serà mare amb algun dofí també en captivitat. Ara, el joc de sempre: un noi li posa un ferro enorme en forma de rodona (un aro) per a que salti. Ella, pensant en el peixet de recompensa, només salta. Diana no és una dofina dolenta. Només prova de ser servicial, ja sigui a sa mare, ja sigui als éssers humans. No li agrada haver estat capturada, però ja que la cosa no té remei, procura caure simpàtica als humans petits i no ocasionar massa problemes.

Durant les nits, quan els humans marxen i es tanquen totes les llums, Diana prova d’alçar el cap. Si l’aixeca prou, veu des de la llunyania, més enllà d’un ramat de cases, el mar. Tot i la cautivitat, almenys quan no s’afronta amb les mines sinó que ajuda a cuidar nens petits, tot i que el cautiveri no la desgrada pas tant, ella enyora la llibertat...



(Et convidem amablement a posar-nos un comentari al Forumstoa).

4 comentaris:

Hermano Joaquín ha dit...

ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ

Crom el nòrdic ha dit...

Un que s'avorreix... No s'ha fet la mel per a la boca de l'ase...

Omega ha dit...

No m'estranya que hagis pujat aquest text és molt tendre. Crec que la Diana, dintre de la desgràcia, ha tingut prou sort però sempre és una crueltat privar a un ésser, que hagi crescut en el seu medi, de l'àmbit que li pertoca per naturalesa.

Ja fa un parell de dies que vaig veure l'entrada però se'm feia tard per llegir una entrada llarga i per això ho comento avui.

Cuida't!

Crom el nòrdic ha dit...

Gràcies, Omega, pel teu comentari. M'ha agradat que t'hagi agradat així el meu text. Espero poder sorprendre't més en el futur.

Et tindré en compte per visitar el teu blogger. Salutis!!